dimecres, 16 d’octubre de 2013

Feina rai per recordar com es feia això d'anar publicant per aquest bloc. Més de dos mesos sense actualitzacions i sense contar massa cosa. També és cert; que poca matèria  per comentar. Ens hem cascat un estiu sense fotre un brot. Per una banda, poca motivació; per no dir gens. Per un altre cantó; voliem posar punt i apart a unes obres que ens han mantingut més que capficats. Sort que de vegada en quan, aquells que vetlleu per les "bèsties" ens organitzaveu alguna curtideta per anar traient la pols a unes articulacions plenes de rovell. La Trifesta va caure un any més. També patint, com no podia ser d'una altra manera ... però mirant de complir. Alguna escapadeta per Andorra; tot i no per anar de compres precisament ... I poder tenir una òptica des de la seva cota més elevada. 


Llàstima de la suspensió al darrer sospir de la Montserrat-Flix amb les bicis per temes de logística. Aquest any no ha pogut ser ... però i tornarem! El tema run, molt parat per culpa de les molèsties dels glutis dels trons. La natació una mica de banda. Vam decidir fer un Reset per mirar de subsanar i trobar el quelcom d'aquestes irregularitats que ens obligaven a no poder tenir cap tipus de regularitat. Així que l'estiu corria i passava ràpid. El formigó, la fusta, les lloses de pedra ... eren els elements més sol-licitats durant aquest període de temps. Voliem desconectar de l'activitat física i mirar d'anar recuperant el cos per poder tornar. Les Asics a l'armari i la gaveta de morter a ple rendiment. Aquest era el fàrmac, la millor medicina per anar posant ordre i ensumar noves sensacions. 
A finals de setembre passem per la bàscula. Aquell aparell que sense dir paraules pot acabar d'amargar-te. 70 kgs!!! Aquesta va ser la darrera lectura que marcava aquell Display digítal. Uffffffff. Així que mirant de posar remei de la forma més urgent possible; ens marquem el mes d'Octubre com a data per tornar a engegar. Calia deixar enrere les tardes de manobre. Els dies de Zeros d'activitat física i posar fil a l'agulla per no convertir-nos en una boleta. El Comapedrosa ens mostra el camí. Els esbufecs per aquelles alçades eren considerables i la realitat de la situació era més que evident. Deu ni do, com ens haviem deixat!!! Sort de la Maria i el Monty que van afegir la resta per fer-me arribar dalt de tot i mostrar-me de primera mà el camí del retorn. Merci cracks!!! Tornem a tenir agulletes. Aquelles pampallugues internes que fan coure les cames de mala manera. Una setmana arrossegant les potes amb un caminar propi d'un soldat en plena desfilada. Fins i tot m'agradava tornar a sentir aquell dolor. Era el símbol de la feina, del treball, del desgast, del cansament ... de tot allò oblidat dins un calaix mig obert però que feia temps no obria. Hem tornat. De moment amb la boca petita. sense fer massa quilometrades ni buscant ritmes de galgos. Busquem ser constants, com aquell monjo amb la seva doctrina. També em toca resar i fer plegaries. Anar darrera del nen ho te això. Ell és el culpable de treure'm a passejar. Un passeig que requereix molts proverbis d'acció de gràcies per no acabar malmetut  seguint la seva gambada.