diumenge, 24 de novembre de 2013

Avui el sol és el protagonista. El vent continua instal·lat per aquest terme i la temperatura és de 5ºC de bon matí. Tenim un cel ras i clar. Net i lluent. Una oportunitat temptadora per aprofitar l'escena i sortir a fer un tomb pel "monte". Trotant, de vegades caminant a bon ritme i fins i tot allargant gambada per anar eliminant el lactat als trams més favorables. Calia buscar una bona pujada. D'aquelles on les cames començen a picar de valent i el pistó es va disparant de pulsacions malgrat anar caminant a quatre grapes. El nen, també patia! Tot i el ritme d'ell;és de Champions Leage. La Punta l'Home ens vigila. El vent ens pentina i els esbufecs reiterats ens alerten que ens fa falta més que aire. Bufff! Quina canya de pujada per aquest sector de les torres. La baixada la farem per l'altra variant. Aquella que queda més propera al Sud i el desnivell es més raonable. Una mica menys d' 1h amb pèrdua inclosa del sender i patint com a condemnats.
També posem un video dels Rolling amb la cançó: Like a Rolling Stones. Un treball del Bod Dylan que va aparèxer per primera vegada a l'agost de 1965 a l'àlbum Highway 61 revisited. La cançó, de la qual corre el rumor que fa referència a una coneguda d'Andy Warhol, és considerada per molts la més influent de la història del rock per la seva estructura i execució, així com pel moment històric en què va aparèixer. La revista Rolling Stone la va col·locar en el número u de les millors cançons de tots els temps assegurant que cap altra cançó ha desafiat i transformat les lleis comercials i les convencions artístiques del seu temps. Bruce Springsteen l'any 1988 va descriure el seu inici com si algú obrís d'un cop de peu la porta de la teva ment
Like a Rolling Stone ha passat a la història, a més, per la versió en directe al Royal Albert Hall de Londres, l'any següent. Després d'una primera part de concert acústic i en solitari, Dylan apareixia en escena amb la seva banda, The Hawks (després anomenada The Band), per oferir el repertori elèctric. Aquest fet provocà que part del seu públic, que ja mostrà el seu descontent amb l'electrificació de l'àlbum Highway 61 Revisited, veiés Dylan com un venut. Quan la banda es disposava a iniciar l'última cançó del concert, precisament Like a Rolling Stone, s'escoltà com una persona del públic l'anomenà Judes a crits. Dylan que, com es veu en els vídeos del documental sobre la gira (Don’t Look Back), no semblava estar del tot sobri i ja visiblement molest pels continus xiulets de la segona part del concert, contestà: "no et crec, ets un mentider." Després, allunyat del micrófon encara se’l pogué escoltar cridant a la banda "play it fucking loud" (toqueu-la ben fort). Geni i figura!!!