dissabte, 1 de setembre de 2012

Màxima de 26ºC i mínima de 15ºC. Ja tenim aquest dissabte esperat a punt per disfrutar amb amics i companys de fatigues. La 3a Marxa de Montserrat -Flix ens espera per poder prendre part un any més en aquesta particular jornada ciclista. Sortir d'aquella plaça del Monestir amb el segell del monjo Emili (ja el coneixem i fins i tot, s'enrecorda de nosaltres després de portar 3 edicions) i posar-nos en ruta per fer cap al Remei ... és algo molt i molt especial. Aquest any la logística ha estat complicada, costa molt trobar xofers per sumar-se al peloton i fins darrera hora les coses no eren massa clares. Finalment el "mano" i la Sandra han estat els pilots de les naus on: material, roba, menjar i tot allò relacionat en el benestar ciclista era transportat pel mateix itinerari. El paquet d'aquest any el formen els clàssics de: Pantani, Ramón, Pau, Ferran, Ñoño i un servidor.  També les supporters: Maria José, Tamara i la Laia ens han donat el punt de suport en els moments més compromesos. Enguany un factor duríssim ens ha fet acte de presència. El vent, aquest agent maleït que ens penalitzava de forma violenta deixant-nos més castigats de l'habitual ha estat clau, per poder lluitar colze a colze amb un rellotge que no esperava. Haviem de ser a les 19:30h a la plaça de l'ermita i ho vam fer amb 3 minuts menys! Justet justet, però objectiu complert!!! Així que un cop la banda signada per l'amic Emili era al nostre abast ens decidim a sortir sense perdre temps. Aquest any ens rendim a la memòria del Juanjo Prunera. L'oncle de Ferran i company del món de l'esport flixenc ha estat recordat aquest dia.  A les 10:19h les bieles ja donavem els primers girs contemplant el fantàstic escenari que presenta l'encant de Montserrat. Trobar-te dins aquest caliu amb els amics més íntims i fent allò que disfrutes, no té preu possible. Sense adonar-nos ... ens plantem a Igualada. El mestre Pantani té la memòria dels elefants i no li comporta cap mena d'esforç fer de d'GPS humà. Ens posem a pencar de valent per pujar el Port moderat però sense descans que ens porta a Santa Coloma de Queralt. Uns prats amb el bestià pasturant i uns camps arreglats i productius pam per pam. Els esbufecs van deixant-se anar i les primeres senyals de cansament van posant-se a flor de pell. És a Solivella on Pau decideix posar peu a terra. Porta més d'un any sense xalera esportiva i això és nota.  Vimbodi és a tiro, aquest poble a peus del Port de Vallclara ens espera per dinar. El Restaurant la Clau és el lloc de cada any. La amabilitat dels seus propietaris  i les facilitats plasmades, ens obliguen a repetir any darrera any. No val dormir que anem justets de rellotge. Ens queda el Port més dur i feina rai per pedalar amb la panxa plena i els kms acumulats. A partir de les Crestes de la Llena l' impuls d'energia moral és imprescindible. Vaig tou de quàdriceps amb intents de rampes. Sort del paper de Pau Carranza i Xavi Mataró que s'encarreguen de donar aire fresc per posar-nos al rebufo  necessari  i obligat. Aquest parell han decidit sortir del poble per mirar de trobar-nos pel camí i fer-nos de bons samaritans.  La  resta la posa el Ramon i Ferran que surten a socorrem per poder fer cap a l'ermita al temps esperat. Les forces van justes, però la fita un cop més a la butxaca. Més de 155 kms en unes 7h de feina davant un vent a la contra que ens deixarà madurets uns dies. Donar les gràcies a tots aquells que heu fet possible aquesta aventura i que fins i tot ens munteu aquest reportatge que perdurarà en el record d'aquest col.lectiu ciclista una mica peculiar. Ara cal esperar quan tindrem la primícia en viu i directe de la marxa ciclista. Pantani amb tota la seva tecnologia ha estat capaç de fabricar alguna de molt bona. Properament al Bloc de Sempre Patint!!!


6 comentaris:

joan ha dit...

a ramonet no li deixeu tirar mes fotos !!! vull suposar k el monjo este es el que no porte casco, no ??? ;)

Albi ha dit...

Que bona! Sempre estàs en tot. Ramonet es va atabalar com un poruc allà a l'interior del claustre aquell que es respira doctrina pura. Evidentment el monjo és el que no porta casco.

Anònim ha dit...

Un any mes enorabona....

Anònim ha dit...

La veritat es que sou uns màquines! Dona gust llegir aquests escrits d'Albi per comprovar la comunió extraordinària d'aquesta colla de fanàtics i grans persones. Certament sou un referent a l'hora de l'habilitat de transformar l'esport en una festa. I sense cap mena de dubte el mestre és el gran Colibri. Records Albi.

Albi ha dit...

Anònims! Deixeu caure el nom de sèrie que parlar amb algú sense matrícula és com a estrany.

Anònim ha dit...

Que sigui l'ultim any que poseu la etapa reina quan jo no hi soc!!! Si veieu que porto massa ritme m'ho dieu i ja esta, no??? Que jo m'adapto a tot home!!!!
Pitoi