diumenge, 18 de desembre de 2011

Màxima de 12ºC i mínima de 4ºC. Un diumenge d'aquells que toca matinar. D'aquells on posem l'autobús en marxa per començar a buscar al personal atlètic. El "nen", Ferran, "Solo" i el xofer direcció Lleida. La clàssica Pujada a la Seu Vella en la 31a edició. Un dia amb sol, el Cerç picant amb intenció i deixant-nos gelats amb ganes. El Mister enfundat dins la seva chupa esquimal ja ho tenia tot preparat. Dorsals, informació i exigint fer un escalfament com toca si no volem morir a l'hora de treure'ns roba. Ens trobem amb la resta de grupetta formada per: Xavvv, Norma, Vane, Júlia, Joan i Salvador en mig una plaça amb un ambient runner autèntic. El "nen" arranca el primer en categoria cadet i matant a la resta amb els terribles canvis de ritme. Molt sobrat, massa, malgrat ser humà (arriba primer i fet misto amb el tema fred ... una mica més i el portem a l'Arnau directament per reanimar-lo). Passades les 11:30h sortim el gruix més nombrós. 882 participants aconsegueixen arribar a Meta. Val a dir que mai havia vist tanta gent retirant-se en una cursa. La fred ha passat factura en forma de lesions i molts han optat per aixecar peu. Tret de sortida  i tothom costa avall. Jo darrera de Ferran a uns metres amb comoditat i respirant "compe" de nou. Tenia ganes de provar-me i com sempre; responsabilitzat en donar-ho tot. Però amics! Aquests ritmes no lliguen massa amb  el tipus de treball fet fins ara. No tenim treballs de qualitat de llarga distància. No podem mantenir velocitats de galgos on a partir del km 5 l'agonia ha estat una veritable batalla campal. El Parc de la Mitjana ha estat el configurador i canalitzador final que ens posava a tothom al seu lloc. Les pujadetes, baixadetes, els ponts, els tombs tancats ... "finiquitat" veient com la penya m'anava passant. Calia canviar de xip i mirar de portar al pobret d'Albi fins dalt la Seu (anava fet un cromo). Deixem enrere pensaments nocius per plegar, temptacions imperdonables i menjades de bola. Poc a poc recobrem ambició, ens armen de valor per fer la darrera pujada (de locos, reconec que és més saludable fer-la anant de compres) i acabar de cremar els darrers rampells de mala llet. Us prometo que he patit moltíssim. 42'59'' en fer els 10,10 kms a ritme mig de 4'16''/km amb 175 ppm de mitja i 182 ppm de màxima. Les mateixes pulsacions de fa un parell d'anys tot i fer-ho a 9''/km de menys l'any 2.009. Bueno, no hi ha lloc per queixes ... però quin patiment! El 146è a la classificació i desitjant tornar-hi la propera. Els companys de viatge han fet un bon paper. Solo amb 39'49'' (56è), Ferran amb 40'45'' (84è), Joan amb 48'15'' (417è) i la vedette de la Júlia 49'1'' (1a de la seva categoria). La Norma i la Vane un excel.lent juntament amb el bon afer del Xavvv que les ha cuidat fins al darrer requeriment. Però també val anomenar els "altres". Aquest gruix format per bons esportistes i admirables amics. Els tenim per Salou, i no de platja precissament! La mitja marató oferia aquell escenari d'inici de temporada pel sector triatlètic. El Xavi, Trepa i l'Enric. Tots tres a cop de gambades i fent bons temps. Enhorabona màquines!

3 comentaris:

Robert ha dit...

tan be que se veien los toros des de la barrera... t'has fotut una bona recalentadeta, no??
això és la millor motivació per seguir entrenant i millorant poc a poc, dia a dia, quan veus a les curses lo molt que et queda per estar a lloc que tu creus que pots estar.
ànimo, que vas pel bon camí!!

Albi ha dit...

És cert que molts cops puc pegar d'ingenu. Això de sortir a ritmes marroquins a partir del km 0 ... no toca massa. Però és el que passa quan heredem brots de l'amic Trepa, ja ja ja. Vaig tornar a la compe. Molt més tranquil que de costum. Sense dubtes, sense ritmes marcats. Sortiria com sempre. Com gairebé totes les curses que porto un dorsal al pit. A tot allò que tinc dins i fora. Patint, com sempre. De la mateixa manera que un pot caminar per la vida i tenir la responsabilitat de tirar endavant. Saps molt bé com ho he passat amb el tema lessions. I sempre, sempre i sempre ho tinc a la ment el privilegiat que soc formant part d'aquest col.lectiu que viu la vida d'una altra manera. Patint, però molt i molt recomanable. Gràcies amic!

Ferran Rosich ha dit...

Albi,aqui el maquina ets tu que no et fa mai po res , la veritat es que tenim una grupeta que es d'anveja , junts o per separat fem goix a tot arreu . Ara a seguir entrenant gran amic , cuidat molt . I sobretot a rodar amb coneixement. Felicitats per la gran cursa que vas fer cigala