Avui el canvi de temps ha estat el protagonista de la jornada. El termòmetre ha fet un descens a mida que transcorria el dia i el Cerç acompanyava tal sensació intensificant efecte. Costa pair com en unes hores passem d'una calor notable a una frescor evident. Estem a les portes d'encetar el Novembre i el festival de vestuari és una realitat. Portem tres dies continuats de bons entrenaments. Ens hem apretat una mica i això és nota. Un fet a tenir en compte, ja que les potes ens avisen amb certa rigidesa. També es fa evident en les "rodes" que gastem. Tenim les New Balance de trail pràcticament destruïdes i demanant a crits la seva jubilació. Presentem les noves MT1010 V2. Un model millorat respecte l'anterior com així ho demostra el seu propi pes (241 grms). Han volgut solucionar problemes de consistència i protecció. La sola conserva el material Vibram, tot i que les formes ja no son tant rodones. Un aspecte més agressiu per poder guanyar adherència en terrenys més exigents. Interiorment ha guanyat en encoixinat, i la part davantera guanya en protecció. El seu recobriment és molt més ferm i difícilment se'ns pot trencar com l'anterior model. Una minimalista molt ideal per tots els que comencem i per aquells que busquen més quilòmetres a les seves sortides. El disseny és força encertat i els colors molt correctes. Queda clar que els de New Balance treballen a fons per posar millores en els seu models. Aquest format de calçat és massa innovador i encara queda un món per obtenir l'excel·lència. Ara toca disfrutar-les, rebre les sensacions satisfactòries de la seva germana gran i anar sumant quilòmetres.

Ja tornem a ser de nou! Aquella temporada on reiteradament anem comprant piles per posar llum. Les 18:30h i a les fosques. Un signe d'entrada al temps hivernal. Aquell període temporal on la llum del dia és menor. Entrem a la 4a setmana d'activitat i principi de la nova temporada. Els rodatges son claus per no perdre el fil. I el frontal juntament amb el "nen" són els companys de viatge. Un cop més, els quilòmetres per aquelles raconades que transcorren per senders i pistes a les fosques. Aquella pau que habita pels camps d'auliveres que es trenca de sobte amb esbufecs i mofetes del jove. Avui 12 kms durissims sota una foscor intensa. Una temperatura immillorable. I una llebre "sobradeta" per tirar d'una "boleta" amb dosi de coneixement per no petar en l'intent. Esperem i desitgem no ser atropellats!!!

A finals d'estiu el Pais dels Pirineus ens va oferir el plaer de poder gaudir de les seves contrades lluny de l'asfalt. Visualitzan a vista d'ocell aquella Andorra comercial amb el trànsit sota la Vall estreta. El Comapedrosa és el punt de referència de la seva cota màxima. Una ascensió asequible, tot i la gran varietat del terreny. Tenim sender obagós, tarteres amb pedres sueltes, planades tapides d'herba, crestes escarpades indicant el final del cim i unes meravelloses postals d'un bon grapat de racons regalimats de petits torrents d'aigua. En definitiva podem dir que ens va impressionar. Que no solament tenim un Viladomat o un Punt de Trobada on la Visa espera el seu torn. Que també té un ventall de possibilitats a banda de fer snow o sky. Aquí un video de la darrera Ultra Trail mostrant l'encant del seu territori.

Portem unes setmanes capficats en un nou projecte. Una mena d'element on donar-li forma i estil es converteix en una motivació. Comprovar l'evolució d'un muntatge peça per peça amb la finalitat d'anar acoplant els components amb la màxima compenetració possible. Aquí el detall, és el protagonista del resultat final. Donar aquell segell propi que neix del gust del mateix usuari. Vam començar amb el quadre. Posar unes rodes. Sobrepesar els components més adients dins un estricte equilibri de qualitat sense perdre el coneixement. I posant les darreres: pinzellades amb el seient, manillar i porta-bidons. Hem augmentat la familia Bianchi. Tenim una nova joguina muntada pels més rigorosos crítics del món ciclista de les nostres contrades. La moreneta "celeste" ja està en marxa i el resultat de la prova ... és indiscutiblement: Impressionant!!!
Però no deixarem el minimalisme de banda; que cal conèixer els Tarahumaras:

Anton Krupicka és un jove de 30 primaveres nascut als USA. Un esportista molt precoç a l'hora de culminar una Marató i un bon grapat de curses d'ultrafons. Sempre amb una filosofia molt particular; un tant  bohemia i arrelada als incidis més prehistòrics de la cultura atlètica. D'aquells que surt a fer run amb poca roba i amb unes barbes descuidades purament d'una barberia ubicada en un carreró d'una illa deserta. Un bon corredor de fons i de tot allò anomenat inhumà entre mig d'un entorn purament salvatge. La multinacional New Balance el té com a icona pel desenvolupament promocional del seu concepte d'introduir el minimalisme amb el segell de la seva marca. Ell és el pilot capaç de transmetre el seu missatge als dissenyadors de New Balance per trobar l'excel-lència desitjada. Aquí un vídeo promocional per entendre una mica millor el pensament d'aquest Tarzan de les gambades rústiques.

I per a postres un altre:

Abans d'acabar la temporada passada, ja vam comentar una mica això de la modalitat minimalista. Aquella mena de sabatilles de mínima expressió amb un drop de 4 a 8 mm en funció dels models. Un estil de running molt  a l'antiga; ja que es tracta d'anar fent gambades de la forma més primitiva possible. Com si es fes descalç rememorant els origens primitius de l'ésser humà. De moment val a dir; que anem fent kms amb aquest calçat. Menys l'ascens al Comapredrosa, la totalitat dels runs han estat amb les New Balance Minimus 1010 o les Minimus 10V2. Cal tenir  present que la transició d'aquest tipus de sabatilla; no és fàcil. Les molèsties per tot aquell conjunt de muscles que habiten a les cames és latent. Unes sobrecàrregues molt noves i diferents a tota la resta del currículum de dolències. També els peus van prenen paciència per formar noves textures de durissies. Això de no tenir massa amortiguació requereix fer un treball de cortimenta i donar un nou look als dits del peu. De moment anem disfrutant. Potser ara, que sembla que ja ens anem acostumant. Però .... ojo! Ni carreguem entrenaments amb quilometrades. Ni tampoc ho fem amb ritmes de locos. Estem en un procés de conèixer aquest nou format del run. Les sensacions són prou bones (però feina rai per arribar fins aquí, sense haver posat a la venta les minimalistes dels trons per segundamano.com). Advertir i recalcar; que aquests models de calçat duren poquíssim. Uns 300 o 400 kms com a molt, ja que es desplomen igual que un "muixonet". Au pues! Ja u sabeu ...si voleu noves motivacions amb el run ... sol cal provar i disfrutar d'igual manera que patir!!!

les d'asfalt



les de trail 

Feina rai per recordar com es feia això d'anar publicant per aquest bloc. Més de dos mesos sense actualitzacions i sense contar massa cosa. També és cert; que poca matèria  per comentar. Ens hem cascat un estiu sense fotre un brot. Per una banda, poca motivació; per no dir gens. Per un altre cantó; voliem posar punt i apart a unes obres que ens han mantingut més que capficats. Sort que de vegada en quan, aquells que vetlleu per les "bèsties" ens organitzaveu alguna curtideta per anar traient la pols a unes articulacions plenes de rovell. La Trifesta va caure un any més. També patint, com no podia ser d'una altra manera ... però mirant de complir. Alguna escapadeta per Andorra; tot i no per anar de compres precisament ... I poder tenir una òptica des de la seva cota més elevada. 

Llàstima de la suspensió al darrer sospir de la Montserrat-Flix amb les bicis per temes de logística. Aquest any no ha pogut ser ... però i tornarem! El tema run, molt parat per culpa de les molèsties dels glutis dels trons. La natació una mica de banda. Vam decidir fer un Reset per mirar de subsanar i trobar el quelcom d'aquestes irregularitats que ens obligaven a no poder tenir cap tipus de regularitat. Així que l'estiu corria i passava ràpid. El formigó, la fusta, les lloses de pedra ... eren els elements més sol-licitats durant aquest període de temps. Voliem desconectar de l'activitat física i mirar d'anar recuperant el cos per poder tornar. Les Asics a l'armari i la gaveta de morter a ple rendiment. Aquest era el fàrmac, la millor medicina per anar posant ordre i ensumar noves sensacions. 

A finals de setembre passem per la bàscula. Aquell aparell que sense dir paraules pot acabar d'amargar-te. 70 kgs!!! Aquesta va ser la darrera lectura que marcava aquell Display digítal. Uffffffff. Així que mirant de posar remei de la forma més urgent possible; ens marquem el mes d'Octubre com a data per tornar a engegar. Calia deixar enrere les tardes de manobre. Els dies de Zeros d'activitat física i posar fil a l'agulla per no convertir-nos en una boleta. El Comapedrosa ens mostra el camí. Els esbufecs per aquelles alçades eren considerables i la realitat de la situació era més que evident. Deu ni do, com ens haviem deixat!!! Sort de la Maria i el Monty que van afegir la resta per fer-me arribar dalt de tot i mostrar-me de primera mà el camí del retorn. Merci cracks!!! Tornem a tenir agulletes. Aquelles pampallugues internes que fan coure les cames de mala manera. Una setmana arrossegant les potes amb un caminar propi d'un soldat en plena desfilada. Fins i tot m'agradava tornar a sentir aquell dolor. Era el símbol de la feina, del treball, del desgast, del cansament ... de tot allò oblidat dins un calaix mig obert però que feia temps no obria. Hem tornat. De moment amb la boca petita. sense fer massa quilometrades ni buscant ritmes de galgos. Busquem ser constants, com aquell monjo amb la seva doctrina. També em toca resar i fer plegaries. Anar darrera del nen ho te això. Ell és el culpable de treure'm a passejar. Un passeig que requereix molts proverbis d'acció de gràcies per no acabar malmetut  seguint la seva gambada.