Màxima de 13ºC i mínima de -3ºC. Les gelades ja són reincidents, els matins tenen les catifes blanques i la boira és lleu, tot i aparèixer una estona. El sol acompanya i el vent és feble, per no dir insignificant. Fot fred, pot sentir-se amb facilitat, però ja tocava d'una vegada. Les tardes van allargant-se, encara es veu una mica per voltants de les 18:30h. Uf, quin luxe! Entrenaments de nou sota les ordres del Mister. Ens falta molta gent, però tots motivats complint amb la feina. Tenim una horeta de rodatge per anar posant marxes als darrers minuts i acabar en progressió. El company de ball, és Trepa, aquell que tot ho fa ràpid i sempre vol més. Ah Déu meu que ens espera! Baixem al Barranc de la Peixera i justets uns 20' una revinclada al turmell esquerre. Canvi d'escenari i mirarem de posar calma per l'exterior del tartà. Així que mirant de mimar l'articulació mirem de posar escalfor i poder finalitzar entrenament. 12,01 kms en 1h 0'42'' a ritme mig de 5'3''/km amb 143ppm de mitja. Durant el km 6 el ritme ha estat de 5'33''/km i a partir d'aquest moment la progressió ha estat àgil i ràpida. L'amic "solo" s'encarregava de fer-me costat i tots dos hem pogut posar marxes per poder acabar per davall de 3'50''/km sense passar de 175 ppm. Uns estiraments i una mica de dolor per un turmell "tarat" per herència basquetbolista. Avui un bon article força interessant per tenir-lo present:
Sang, suor i Marató de Muntanya:
El Doctor Vicent Javier Clemente li interessa l'efecte de les curses de muntanya sobre els corredors. Ho ha demostrat a l'estudi sobre la composició de la sang d'un atleta abans i després de córrer, i en les precisions que aporta a aquesta entrevista.
Investigador del Departament d'Activitat Física i Ciències de l'Esport de la Universitat de Castella la Manxa, el doctor Vicente Javier Clemente està ara realitzant una estada de postdoctorat a la Universitat de Porto, en un projecte relacionat amb entrenament esportiu.
Acaba de publicar un interessant article "Modificacions de paràmetres bioquímics després d'una marató de muntanya" a la revista científica Motricitat i ens hem posat en contacte amb ell perquè ens expliqui aquests canvis.
Vicente va analitzar la sang de vuit individus (set homes i una dona) finalistes del I Marató Poble dels Artesans, d'una distància de 42,2 km i un desnivell acumulat de 2147 m, que es va celebrar a Torrejoncillo (Càceres) el 2011. Els resultats de l'estudi mostren en essència que, després d'una marató de muntanya, augmenten la destrucció muscular, l'oxidació de triglicèrids i la concentració sanguínia de lactat.
Vicente no va triar una marató de muntanya per casualitat. En primer lloc, una de les seves línies d'investigació és la resposta orgànica en proves d'ultra-resistència i enquadrava perfectament en aquesta comesa. També és entrenador i entrena a diversos dels subjectes que corrien en aquella prova, un dels quals era Pedro José Hernández, atleta que posteriorment va estar corrent el Mundial a Itàlia.
"Aquesta destrucció muscular no cal entendre-la com" un suïcidi "sinó més aviat com un procés natural d'adaptació en el podria semblar un procés de selecció natural"
Però a més de doctor en Rendiment Esportiu i entrenador, Vicente també és atleta. Porta tota la vida fent atletisme i triatló i el 2011 va començar a córrer alguna prova de muntanya amb Pedro José. Corredor i entrenador participen junts doncs a Vicente li agrada sentir en persona els requeriment d'una prova per després poder fer millor els entrenaments per als seus atletes i li va encantar l'experiència.Posteriorment, en posar-se a revisar la literatura científica sobre maratons de muntanya, no va veure pràcticament res escrit i va pensar que seria un bon començament per obrir aquest camp de recerca.
Una de les dades més significatives del teu estudi va ser l'augment de la creatinkinosa i lactat, que delaten una "destrucció muscular" podries explicar-nos en què consisteix aquest procés de destrucció que sembla poc menys que un suïcidi de baixa intensitat?
Més que un "suïcidi", podríem considerar-lo el primer pas per crear adaptacions en el múscul dels atletes. La creatinkinasa és un enzim que es troba dins de les cèl · lules musculars, dins del múscul, on compleix les seves funcions relacionades amb el metabolisme de nutrients. Si trobem aquest enzim en la sang dels atletes ens ve a indicar que aquest múscul en el qual estava l'enzim s'ha trencat i ha alliberat al torrent sanguini la creatinkinasa. Depenent de la concentració de creatinkinasa que trobem a la sang podem fer-nos una idea de la destrucció muscular que ha provocat.
Aquesta destrucció muscular no cal entendre-la com "un suïcidi" sinó més aviat com un procés natural d'adaptació.Això es podria semblar a un procés de selecció natural: les cèl · lules menys fortes són les que es trenquen i queden les més fortes que el múscul regeneri les cèl · lules trencades, aquestes seran més forts per poder aguantar aquest tipus d'estímuls. Per aquesta raó un subjecte entrenat, per a un mateix esforç sol tenir menors valors de destrucció muscular que un desentrenat.
Sobre el lactat, podem dir que és un metabòlit ("una deixalla") del metabolisme energètic. Ens dóna una idea del nivell de acidosi muscular, que no té res a veure amb la destrucció muscular. La concentració sanguínia de lactat ens permet conèixer la intensitat de l'exercici i el grau de sol · licitació del sistema d'obtenció d'energia anaeròbic. És l'indicador més utilitzat, sobretot en recerca, per determinar d'una manera fiable el llindar anaeròbic individual d'un corredor.
Els valors que vam obtenir després de la marató de muntanya posen de manifest que la intensitat dels corredors va ser lleugerament inferior a la del llindar anaeròbic. Si la intensitat hagués estat superior, no haguessin pogut mantenir la intensitat ja que l'acidosi muscular seria massa alta i impediria una correcta contracció muscular i, a més, desenvolupar durant un llarg període de temps.
Un altre dels resultats clars de la teva investigació és la disminució en la sang de la concentració de triglicèrids. A quina feina s'ha vist obligat l'organisme per disminuir aquesta concentració?
En aquest tipus de proves de resistència, els dipòsits de glucogen corporal solen esgotar-se i el cos necessita seguir consumint energia per poder mantenir la intensitat. Aquesta és la principal raó per la qual la concentració sanguínia de triglicèrids disminuir. A més, com la intensitat dels corredors es va mantenir per sota del llindar anaeròbic, el percentatge de consum de lípids va ser major i per això va poder augmentar també la seva concentració en la sang.
Quan observem les dades obtingudes després de l'anàlisi i la comparació, et va sorprendre algun d'ells o eren més aviat previsibles?
Els valors de creatinkinasa vaig pensar que serien superiors, però el fet que es disputés la major part de la prova per camins, va fer que l'impacte en la musculatura és menor i no es produís tanta destrucció muscular.
"Sòl recomanar gels, que s'assimilen abans, per donar-li al cos carbohidrats que supleixin els que s'estan consumint i així retardar la utilització de greixos com a combustible"
Un altre paràmetre que em va sorprendre va ser el de l'hemoglobina. Estudis anteriors havien vist que en les proves de ultraresistents el cos és capaç de compensar l'hemòlisi (trencament de glòbuls vermells, que són els que contenen l'hemoglobina) per un augment de l'eritropoesi (creació de glòbul vermells). Aquesta hemòlisi pot explicar a causa de la pèrdua de glòbuls vermells per acció mecànica (en cada impacte del peu amb el terra els capil · lars del peu es comprimeixen pot trencar les cèl · lules vermelles que passen per ells, o per simples xocs entre ells, en augmentar la seva velocitat per l'augment de la freqüència cardíaca), per acció tèrmica (augment de la temperatura corporal) o per l'augment de la producció de radicals lliures en aquest tipus de proves que poden danyar la paret del glòbul vermell produint la seva ruptura.
Des del punt de vista de la bioquímica de la sang, en què es diferencien la marató de muntanya de la marató d'asfalt?
Principalment en la destrucció muscular. El simple fet que la superfície de la marató de muntanya sigui més tova fa que aquesta absorbeixi més energia en cada impacte de cada gambada, per tant pateix menys el múscul. També cal destacar que trams de la marató de muntanya es realitzen per zones en les quals has de grimpar o fins i tot escalar per tant, en aquestes zones no es produeix cap tipus d'impacte sobre la musculatura.
També cal destacar un altre factor, la velocitat, ja que en una marató d'asfalt normalment no tens un gran desnivell acumulat ni zones tècniques de superar.
Els resultats que has obtingut, són extrapolables a proves encara més llargues com els ultra trail que superen els 100 quilòmetres? Penses que es produiria una evolució lineal de l'augment de creatinkinosa i lactat i disminució de triglicèrids a mesura que augmentessin els quilòmetres de carrera?
La resposta en proves més llarga és semblant, però no igual.Ja hem fet altres investigacions en diferents proves de ultraresistents i els valors són diferents. Per exemple, després de realitzar una prova de 20 hores en caiac o una prova de 24 hores de carrera per relleus els valors de destrucció muscular duplicar als de la marató de muntanya. També en aquest tipus de proves la concentració de lactat és inferior, estant a prop del llindar aeròbic, no del llindar anaeròbic com en la marató de muntanya. També els valors d'hemoglobina disminueixen encara que en menor percentatge, a causa principalment de l'absència d'impactes en el cas de la prova de caiac.
Pel que fa als triglicèrids si segueixen disminuint a mesura que la prova s'allarga, per això és fonamental una bona estratègia de reposició energètica en aquest tipus de proves, que ens permetin mantenir els valors de glucosa sanguínia en la sang.D'altra banda, intentem proveir l'organisme de glicogen ja que es consumeix més ràpidament que els greixos i ens permet mantenir la intensitat de l'exercici.
Fins a quin punt les limitacions lligades a la presa de mostres han pogut alterar els resultats?
La principal limitació de l'estudi va ser el baix nombre de subjectes. Però a causa de les dificultats tècniques de la recollida de mostres se'ns va fer impossible poder realitzar més proves. Possiblement, si haguéssim analitzat més subjectes els resultats obtinguts hagin estat tots significatius, encara que amb els que publiquem podem fer-nos una clara idea de com respon el cos dels corredors.
Quines lliçons poden treure els atletes d'aquest estudi cara al seu entrenament, preparació o alimentació en una marató de muntanya?
Pel que fa a l'entrenament, podríem destacar l'objectiu de desenvolupar la zona de llindar anaeròbic, que és on estaran competint durant la prova.
Durant la prova recomanaríem la presa de begudes isotòniques i algun aliment sòlid. Sòl recomanar gels, que s'assimilen abans, per donar-li al cos carbohidrats que supleixin els que s'estan consumint a causa del esforç i així retardar la utilització de greixos com a combustible ja que aquestes, encara que alliberen major energia, es triga més temps a realitzar el seu metabolisme .
Has obert un camp d'investigació, en bioquímica, el dels maratons i curses per muntanya Quin serà el teu proper treball relacionat amb l'esport?
Doncs ara mateix estem analitzant la fatiga del sistema nerviós i l'activació cortical, també en marató de muntanya.D'altra banda, hem realitzat una anàlisi bioquímic més complet incloent hormones i altres marcadors per poder veure l'estat de diferents òrgans (ronyons, fetge ...) després d'una prova una mica més llarga i en condicions una mica més extremes (1.700 km recorrent Àfrica amb bicicleta).
Ara mateix estem analitzant la variabilitat de la freqüència cardíaca, per veure l'activació dels sistemes nerviosos simpàtic i parasimpàtic, i el balanç energètic d'una prova realitzada en alta muntanya. Tots aquests estudis pretenen aclarir què és el que realment passa en l'organisme dels atletes en aquest tipus de proves, posant de manifest la gran resistència que té l'organisme i com és capaç d'adaptar i superar les dures condicions que es presenten en aquest tipusde proves de ultraresistents.
Finalment, i més relacionat amb l'àmbit de l'entrenament, estem analitzant un nou sistema de distribucions d'entrenament invers en corredors i nedadors i l'efectivitat dels entrenaments d'alta intensitat. Els resultats ens estan permetent comprovar que és més efectiva una bona distribució de continguts d'entrenament que el realitzar uns alts volums d'entrenament.
Font: Revista Desnivel
