El bloc d'Albi

El temps passa depresa, gairebé corre tant com els mateixos atletes. Molts cops massa ràpid, altres un espai de temps és tot un món. Una magnitud surrealista que ens obliga a evolucionar si no vols perdre el fil a l'actualitat. Però malgrat tot; tenim la sort dels records. D'aquells grans moments de la història que ens marquen i s'instal-len definitivament dins el nostre propi disc dur del cervell. És precisament en aquest moment quant tot queda aturat. Quan la memòria (quina gran eina) actua  i ens porta al punt en el moment que un vol. Avui he rebut un gran regal. Un element que en rememora dins un oceà d'adolescència. Aquells anys de jugador de bàsquet, de fanàtic, malalt, boig per l'esport de la cistella. Teniem poquets anys; 13,14,15 primaveres com a molt, on un poster del mite ens mostrava els seus llargs braços a tot el llarg del capçal del llit. I quin sarau vam tenir per casa a l'hora de treure aquella Mare de Deu de porcellana que penjava de la pared. Era el torn pel Michael. El Jordan. Aquell: crack, atleta, Number One, que teniem d'espill com a font d'inspiració. Tot ho feia de forma genial. No fallava mai. La seva musculatura movent-se per les canxes d'NBA. El bàsquet personificat. Era el millor. Qualsevol cosa que portava ho transformava en moda. I d'aquí les seves sabatilles. Un 16 de Setembre del 1985 arribaven a les botigues dels USA les Air Jordan I. La multinacional Nike va confiar en aquell jove el seu art com a jugador de l'NBA dins la formació dels Chicago Bulls. Un disseny atrevit per Peter Moore amb aquells colors millorats posteriorment. Fins i tot el propi Jordan va deixar anar: "no puedo ponerme esto, son los colores del diablo!". El primer cop que les vaig veure en directe va ser un hivern a la pista d'EGB. Un jugador visitant de Reus o Tarragona era el protagonista indiscutible del moment. Les Jordan!!! porte les Air Jordan!!! Amb el temps; "Tof", "Tote", Guillem, Sarri ...van afegir-se a la moda. Una tendència que de ben segur va marcar un abans i un després amb tot aquest frenètic món del merchandising actual en altres disciplines de l'esport. Així que després de molt i molt temps. Quant aquella au transformada en esser humà i amb cognom Jordan ... es penjava de les cistelles com un geni inhumà ... on aquells marrecs de genolls pelats, somiàvem desperts amb aquella cistella impossible al darrer segon per pistes de formigó ... que tancaven els ulls abans de dormir somiant amb aquelles sabatilles Nike Air Jordan I, al costat del llit, per ser calçades i no treure-les durant tota la jornada... Gairebé 28 anys després, no caldrà somiar. Les tindré preparades al primer prestatge. Molt a prop, al meu abast, a mà. Per si de cas: Robert, Bertoni, o Hipp me venen a buscar per fer un 1 contra 1. Quin regal companys. Merci al mano i Emma!!! De vegades els somnis... es converteixen en realitat.

Un parell de videos de Train: