El bloc d'Albi

Ens anem a fer un tomb pels Ports!!!

Chaquet, el menda i Pantani de cap d'expedició, fa uns quants anys  per la mateixa travessa.

Gallina de pell!

Màxima de 29ºC i mínima de 16ºC. Tenim sol, una mica d'aire i una temperatura raonable per gaudir d'una bona jornada. Un matí de preparatius, xerrameca prèvia per escalfar motors i dinar ràpid per no fer massa tard. Ens anem a Fredes, la població més septentrional de la Comunitat Valenciana a 1090 mtrs d'alçada. Aquest indret que es mira de reüll el Monestir de Benifassà dins d'aquesta comarca del "Bajo Maestrazgo". Aquí el temps no passa, tot és pau, calma i tranquil-litat. Potser aquests 50 habitants (aprox.) es veuen conquerits durant aquest mateix dia de Juny (quan la UEC de Tortosa organitza l'event, la primera setmana de lluna plena. Tot i que aquest any no ha estat així per coincidència amb una altra activitat). 750 "montañeros" ubicats dins aquella plaça magnífica a petar, disposats a disfrutar del paratge recorren la Serralada dels Ports de punta a punta. Quin goig trobar-se entre mig d'aquells "toros" de quàdriceps volumètrics sense fí. Aquesta vegada tenim una representació excel-lent  del nostre territori. Amics de fatigues, entrenaments, club i els fidels. Els experimentats del gremi; germans Blanch amb Maria i Josep Antoni. Els F-1: de Sastre i Trepa. El tot terreny de Miko. I els meus dos padrins de cerimònia. Aquells que vaig enredar per responsabilitza'ls que havien de porta'm a bon port. Aquesta Travessa que vaig descobrir de la mà del mestre Pantani. El veritable culpable d'aquesta espurna d'estima que tinc per aquesta Serralada veina. Aquelles raconades com: l'embut, Roques de Benet, Els estrets, el Parrizal, La Foia, Montsagre, Caro, La Fageda Major ... són estampes que perduren en somnis de benestar, caminant al seu darrera esbufant sense descans. Així que a les 18h ens posem en marxa davant una aglomeració de monstres que devoren kms i kms rústics sense pietat. Ja ens perdem i la tenim liada. Els dos germans Blanch i la María es queden enrere i per més que els busquem no els veiem per enlloc. La gent apreta de valent i feina rai per parar-te al mig del sender i fer nosa. Hi ha nervis, tensió. A l'igual que un Ferran que no entén el ritmet de Pancho Villa que portem . Aquestes  velocitats poden produir-li un grapat d'hernies. No està acostumat a gambades estalviadores i el veiem apurat mentalment. Ho sento artista! Robert el tenim programat. Ja m'encarregat de deixar-lo fora de joc durant un parell d'horetes dins el cotxe. Encara porta un "globo" important per culpa de les "curves", un fet que el podrar mantenir en OFF durant una estona. I el Miko? Aquest és un fenomen. S'adapta a qualsevol cosa i sense respirar. Jo intento posar seny. Conec l'itinerari i les conseqüències si no ets capaç de gestionar la  energia com toca. Estic envoltat de Maratonians i per molts ous que posa al negoci ... podria arribar passat Corpus a meta, si decidim anar a la prestació dels Diesel. Caró ens rep per poder fer un mini sopar i no perdre massa temps. Portem 3h i 6' de feina i un parell d'aterrades forçades que ens deixen els turmells tocats. Allí tenim a l'eix de l'expedició que ens espera. El José, aquest malalt de l'atletisme ens cuida com la millor mare del món i no perd detall dels nostres moviments. Gràcias José! Les cames piquen i els rodaments dels turmells els tenim excitats a més no poder. Però; venga nois, va! segona part de la travessa i a pair nutrició a cop de gambada. Robert l'he pogut mig renovar tonteria amb un parell de cerveses. El mantindrà OFF una estona més i així evitar provocacions que me té menjada la moral. El pura sang de Ferran és impossible. Potser està més adaptat al tema, però li bull la sang de la mateixa manera. Aquí cal posar seny, les forçes van justes i el coll de Llinars m'ensenya que haurem d'administrar la misèria. Hem poso al davant i posem ritme d'autòmata fins la baixada final. Els turmells perden propiocepció per fatiga i una mena de punxada darrera del genoll dret ens obliguem a deixar de trotar més del que voldriem. Llàstima nois! Podeu anar més ràpid, però cal portar el moble fins un vuitè i sense ascensor. 7h 21' i esprintant els metres finals a una pubilla pressionada pels vikingos de Flix. Abraçades, rialles, mal de potes i contents. Sastre i Trepa ja són sentats. Un pèl més de 6 horetes en completar la cursa i trinxats amb ganes. Sou unes màquines! També arriben els Blanch i la parella. Admiració total per la María. Quin tros de crack envoltada de machos i sense arrugar-se. I també pel fiera de Montagut. Que gairebé és capaç de posar-se el dorsal dins la feina i fer cap a la Travessa. Dutxa, menjar i companyia inmillorable. La familia Roca i les dones de Robert i Miko ens venen a rebre. Tot un detall més d'una vetllada pel calaix de bons records i moments inolvidables. Baixem marca personal i arribant molt més persona que la darrera vegada. Que més podem escriure? Gràcies per la paciència en llegir la totalitat de la crònica. Gràcies un cop més als: José, els Roca, les parentes dels incombustibles. Gràcies al Miko per compartir tarda-nit i fatiga. I una abraçada sincera, sentida per Robert i Ferran portadors d' una amistat fora de límits i pulsacions, ja ja ja.

Dream Team