Segurament anem sentint allò que enguany no tindrem estiu ... Veient la Tv mig empapats d'aigua per una pluja turmentosa amb aquelles imatges d'un "Piri" ben xop; ens traslladen a les primaveres de fa 25 anys o més.  Fins i tot la boirina passada la tarda, freqüentava per la Serralada de la Fatarella sota la mirada atenta d'uns ametllers i aulivers  confosos del tot. Que sorprenent és la mateixa meteorologia per tots nosaltres!!!  Però poder no tant per la pròpia història o era climàtica. I tranquils ... que d'estiu i mosca negra en tindrem per donar i vendre. Posem música de fons de la mà de The Corrs & Bono amb una versió del When The Stars Go Blue.

S'escolta el silenci!!!

Tanquem setmana primaveral de les d'abans. La "meteo" ha dit la seva, oferint totes les cares possibles. Sol, pluja de la mà de les tempestes, vent i frescor en hores matinals. Tot un popurri de fenomens característics de l'estació més boja del calendari. Vam mirar d'arrancar amb uns minuts dedicats al run i compaginar aquells exercicis pre-escrits  per poder subsanar lesions. De moment no matxucant massa. Necessitem adaptació a l'activitat oblidada i mirar d'anant disfrutant gambada a gambada.
Però menció especial per a l'amic Pantani. Avui prenia part de la mateixa Milà- Sant Remo ciclista de 300 kms aproximadament. És pràctica habitual d'aquest flixanco; encadenar cada any una d'aquestes clàssiques "travesses" ciclistes. Enguany ha provat amb la més llarga i com no podia ser d'una altra manera ... donant tot i més per complir amb el seu objectiu.
 Avui un parell de videos interessants. Passenger ens porta el seu tema; Let Her Go amb la veu del Anders Fridén. La banda Sueca no deixa indiferent a ningú davant els amants del gènere metall alternatiu. I l'altre video pels The Lumineers amb la cançó franquícia: Ho Hey. aquests xicots de Colorado posant so al folk rock refinat amb un violoncel de fons magnífic. 

Tornem a mirar de no fallar massa i donar continuïtat al negoci. Aquest cop anem amb el nen, que arrossega un període de transició amb  això de les plantilles. Ens anem a fer alguna coseta diferent. No carregar massa amb ritmes, ni quilometrades i fer algo més distret. De totes maneres anar amb ell ... ja és un plus! Deixem el cotxe pel planer que divisa la Punta l'Home. Arranquem trotant i ens posem a caminar a bon ritme un cop allò demanava més presència d'oxigen. No cal entrar en terreny que no toca i pujar malmetut arrossegant-me com una serp darrera del galget no era la millor opció. Les vistes són boniques amb ganes, el sender és brut, massa. Tant, que fins i tot, ens hem perdut baixant per terreny impracticable on feia anys ningú xafava. Les cames picaven de veritat. La calor era una realitat. I els esbarzers aprofitaven l' avinentesa  per decorar unes cuixes brunes. Calia anar amb peus de plom i mirar per on xafàvem. Tant de debò ... que fins i tot ens hem trobat aquestes reminiscències vèliques d'alt perill camuflades en mig de la malesa.

  

Fins i tot buscavem un bolígraf, un full i mirar de fer bona lletra. Massa temps distant, allunyat de l'activitat física i pràcticament teniem oblida't del tot. Aquest bloc, l'espai on abans de posar-me dins el llit, deixava anar com havia anat la jornada. Un conjunt de circumstàncies ens ha obligat a seguir una linea. Un paràmetre marcat per un servidor, amb la finalitat de fer punta a un llapis en altres afers que teniem en el desert de l'oblit. Voliem aprofitar el fet d'invertir treball per una banda per poder fer repòs per una altra. Aquesta maleïda molèstia, lesió  o impediment és altament culpable. Aquests glutis que han estat palpats per fisioterapeutes, professionals de la materia i que encara  ens recorden que són allí després d'uns minutsd de run. Una mena de contractura que d'una forma o una altra; ens impossibilita; fer, disfrutar o somniar com voldriem anar. Hem mirat de donar respir al cos. No em corregut; però hem fet de paleta. No em anat  massa en bici; però em pintat. No em nadat gens; però em fet de pagès. Sort dels cracks i magnífics companys que me vigilen sense descans. Ells a cop de reiteració profunda t'obliguen a posar-te les piles. A posar velocitat al que vaig fent per no allargar massa el període de descans. Amb prou feines tenim el formigó sec que ja ens convoquen per runejar. Així que retornem amb la intenció d'anar fent poc a poc. De mirar de corregir errors del passat que ens portavem a certs "andurrials" lesius. Encetem programa, posem marxa al rovell i mirem de calçar-nos amb aquelles Asics enyorades. 30' de trote suau per territori de seves. Ens trobem pesats, desfasats, no tenim rellotge ni vigilant que ens controlo. Tot un manuscrit ens acompanya amb un cocket de recomanacions. Uns estris molt recomanables per mirar de fer petit aquest entrebanc en format de contractura. Cal disfrutar, si es pot dir així, és clar! Estiraments, exercicis d'elasticitat  i un bon grapat d' uns exercicis anomenats abdominals. Un video dels R.E.M amb el tema Losing My Religion.

Cada cop la professionalitat en el món de l'esport és més extensa. El ciclisme, una mena de modalitat gairebé de laboratori, ens mostra la realitat dia a dia. No tant sols per les reiterades sacsejades de dopatge dels darrers anys. També l'altra part del treball de base, forma part d'aquest formulari de l'èxit. Ja són un bon grapat els equips UCI Pro Tour que dipositen esforços dels que possiblement seran integrants de les seves formacions. El Lotto Betisol és un exemple. Aquest equip Belga amb molta "solera" dins el paquet ciclista ens ho mostra amb un equip filial. Un col-lectiu de ciclistes joves gairebé tots australians son els que s'encarreguen de lluir aquesta marca. El Bianchi Lotto Arbitrage és una mena de trampolí, que competeix en events de segon nivell per la part d'Austràlia, Sud-Àfrica i Sud-Amèrica. Com si es tractés d'un exercici esglaonat en certa mesura per poder culminar el somni dels més capacitats. Cada cop és més difícil trobar-se en mig d'un "peloton" UCI. L'alt nivell del ciclisme actual s'encarrega de posar fronteres certament impossibles pels mes novells. Sense cap mena de dubte ... una excel-lent pràctica  per agilitzar desde el treball de formació ... la progressió més adequada dels futurs ciclistes.

Bona vista del Balcó Ximet!

Visita a Mòra per fer una miqueta d'iniciació i ... enredada del 15 amb aquest parell de montañeros!!! Prometem que la intenció era lluny de la realitat que ens esperava. El planning inicial era: uns minuts de run suau pel cami de les sènies i una soltada de cames amb la bici per carreteres de pau i tranquil·litat. Però res de res. Tirada de 16 kms pel Monte fins un Balco anomenat Ximet. Aquest no lluïa ni geranis ni ens esperava cap padrina per donar-nos de beure. Aquí tot era pujar a 4 grapes i esbufant com un toro. La picor a les cames cada cop era més intensa. Els malabarismes estaven a l'ordre del dia per sortejar les pedres al mig del sender vertiginós. I es que val a dir ... que no som massa hàbils en aquest terreny de cabres. Francament m'agradat  el recorregut, l'experiència i la companyia. Però prometo pel Song Goku; que gairebé me maten aquests Miravetistes.

Quins elements!

On pare el pes de fondiste!

Ufff! Quin munt de temps teniem abandonat el blog ... Gairebé hem perdut la pràctica i tot. Portem una temporadeta que entre unes cosetes i unes altres amb prou feines ens queda FUEL per seguir la rutina atlètica. És cert que les lesions ens sacsejen i ens tenen distrets una mica. Hem aprofitat per anar fent allò que teniem pendent. No perdre el temps i mirar de trastocar el cos de la manera més globera possible. Pervertir-lo a la inactivitat per tornar a posar fonaments una mica més ferms. De vegades: les preses, els ritmes inadequats i les ànsies d'anar volant ens matxuquen una i altra vegada. Tenim feina per fer... aquesta vegada haurem d'afinar millor. Canviar algun que altre hàbit posant tota la voluntat possible. Fora el carrer ens esperen els companys amb noves sortides, curses per disfrutar i moments per emmarcar.  El primer rival ja ens planta batalla. Aquesta plataformeta digital que ens indica el pes. Sense cap mena de dubte; un dels millors competidors!

Per aquí tot corre sense descans. La feina, la gent, el tràfic, el temps. Tot ha d'estar fet per ahir. Pràcticament no hi ha lloc pel descans. I a la mínima de canvi ... ja perds el tren. Enguany portem una temporada d'activitat física força irregular. Els episodis de les lesions no ens deixen de banda. És cert que molta part d'aquest entrebanc és per culpa nostra. Per no fer les coses com toquen. Per fer-ho tot a l'ample, posant a prova la maquinària perfecta anomenada cos humà.  És aquí quan actua, reivindicant-se i posant fre per no anar a pitjor. Aquestes sobrecàrregues de glutis per culpa d'una descompensació muscular són el resultat de la quantitat de metres i metres nadant. Unes molèsties que solament apareixen a l'hora d'anar a runnejar. Quant l'impacte entra en joc amb aquell conjunt de fibres curtides dins a l'aigua. És a dir; molt treball sense cap adaptació correcta i estructuralment graduada. Aquestes velocitats que tenim per voler fer-ho tot ràpid!!! Molts sou els que fins i tot em  pregunteu que està passant, com anem i que està passant. Com és que no faig tants kms, curses, entrenaments ni objectius declarats ... I la resposta és clara i evident: Temps de cert relax, mirant d'anar posant tot al lloc sense matxucades esbogerades. Invertim el temps en altres. I tranquils que no es tracta de cap festeig ... ja ja ja. D'aquí un "plis" tornarem. Però aquesta vegada a velocitats "lesives" com diria Trepa.