Avui portem la Bianchi i l'Argon al Caro!

Fa uns quants anys i en èpoques de motard ... vaig descobrir l'encant d'aquest Port. Amb una Cagiva 125 cc (la primera moto que vaig comprar-me), i amb una tarda de sol i bon temps vam treure el cap per aquest indret de més cota de la provincia. Al llarg dels anys i amb els meus estimats compis, vam acompanyar-los més d'un cop com a logística i suport d'avituallament. Sempre mirant-ho del posat més relaxat i poc sacrificat. Dins un cotxe i fent "conya" per fer-lis treure aquell cop de pedal exigent ple de ràbia. Un cop de tornada i comprovant la satisfacció personal dels cracks per haver coronat aquest "monstre" amb un coeficient del 336 ... esclatava al meu interior aquella gelosia sanota i plena d'admiració. Jo també pujaré algun dia Albi, em deia una i altra vegada. Solsament cal tenir bici i ganes per donar pedals. Una fita difícil ja que feina rai per posar-me al damunt d'un seient de 5cm quadrats i romandre hores i hores fent el mateix. Fa dos anys i mig vaig comprar la Bianchi. Tot per culpa del fanatisme que tinc com espectador fidel al ciclisme i per aglutinar aquesta mena de virus que absorveix la ment dels meus amics per aquest esport. Avui precissament sortia del davant la botiga on la vaig comprar. Aquell establiment on la primera mirada sortint amb la bici el dia de la seva compra, va ser pel Caro. Solsament calia buscar: dia, lloc i hora. Així que un 30 d'abril i amb el mestre Pantani ... he pogut culminar un petit repte que guardava amb impaciència dins el meu interior. Com diria Aurora ... "qui ens ho hauria de dir..." L'ascensió no és fàcil precissament. Cal posar-te i amb ganes. El ferm és bastant lamentable per la zona de l'urbanització direcció a les primeres rampes importants i fins i tot té forats que podia amagar-me al seu interior. Les corves de ferradura singulars i guapes t'ensenyen la progressió de la pujada. Aquelles aromes de verdor on la pau diu la seva. O no! Ja que el "pinxe" de batalla anava sobrat de la vida i pujava xiulant, fent fotos, aixecant roda i discutint-me si portava calçotets! Quin paio i quina figura!!! La carencia de la pedalada era de respecte. Calia controlar forçes i posar seny per no tombar aquets petit somni. Ens queden 4 kms i ja vaig tou amb ganes. La boira, 6ºC de temperatura i mirar per on posem la roda que la podem liar-la. Territori de cabres (més d'una es deixava veure de forma tímida i discreta), antenes al fons i l'últim esforç. Coronem Port a 1442 mtrs, la rialla sorgeix i la satisfacció personal és un fet consumat. Gràcies a Pantani per compartir el moment i fins una altra crack! Dades: 49,73 kms en total en 2h53'3'' a 17,2 kms/h de ritme mig i 145 ppm de mitja. El temps de la pujada (agafant com a punt de referència la senyal de finalització de travessa de Roquetes i arribar fins dalt de la màxima cota): 21,77 kms en 1h57'20'' amb 154 ppm de mitja i un ritme d' uns 11,13 kms/h. El reportatge fotogràfic obra de Pantani per no avorrir-se. El passat Tour de Flandes el té a les cames i de quina manera! "Si può pensare del prossimo, che mi unisco a voi"

Màxima de 22ºC i mínima de 8ºC, sol i vent molest. Una tarda de sofing i Barça,  recuperant piles després del tute del matí.